tot planejat o dit i fet??

A casa meva, a vegades, les coses passen d'un extrem a un altre. O està tot planejat (amb la possibilitat que algun imprevist t'impedeixi portar-ho a terme), o es decideix a últim moment i s'acompleix.

Els meus pares i els meus germans tenen mes sort que jo. Fan plans a llarg termini i s'acompleixen. Jo sóc l'excepció, i fa temps, ja vaig fer la meva elecció.

Abans tenia planejat el futur. Sabia que volia fer, i pensava que ho portaria a terme. Acabaria el batxillerat, aniria a la universitat a fer una carrera de tres anys, treballaria als estius per pagar-me la carrera (no es bo "abusar" tant dels pares), i acabaria la carrera en un temps prudencial. Però per aquelles casualitats de la vida no va ser així, i va ser molt dur. No hi havia un pla B, tampoc el volia.

Tot allò planejat es va desfer com un castell de cartes. Un any mes a l'institut i la situació no estava, per aquell temps, com per poder concentrar-me i estudiar. Així, que un cop arribat a la selectivitat, la nota no va donar per fer la carrera escollida en primera opció.

Vaig acabar a Dret, una de les altres opcions, que m'agrada (no ho dubteu) i que per casualitats de la vida, la d'advocada va ser la professió que va sortir en un test que ens van fer a 8è EGB per saber en quina professió estavem mes qualificats (que no deixa de ser contradictori amb mi, una persona mes aviat tímida, que li costa parlar en public -però en procès de superar-ho, eh!-).

Mes sort tinc amb el dit i fet, que, tot i que ha fallat un parell de cops (pq d'imprevistos poden apareixer en qualsevol moment), no ha estat d'una manera tant rotunda com si estigues planejat de feia temps.

Aquell dia que es va desfer tot em vaig adonar d'una cosa.. que s'ha de viure dia a dia, doncs potser l'endemà no hi seràs o no es compliran tots els plans que tenies. El mes frustrant de tot, és que de vegades m'oblido i continuu fent plans. Com, entre d'altres coses, l'altre dia que ja feia plans per les fires de Girona!!!

Però si m'enrecordo en el tema de les vacances. El meu germà vol que marxi amb ell al novembre, quan te festa a la feina. I sempre li contesto que no ho se. Pq no se que haurè de fer aquella setmana, pq no puc deixar la uni aixi com així, que potser haurè d'entregar quelcom en persona i per tant no podrè ser previsora i deixar feina feta per endavant. Així, no planejo res i si quan ell marxi jo també ho puc fer, doncs perfecte. A mes, tampoc li vull desfer les ilusions que es pugui fer si per casualitats de la vida, desprès de tenir-ho tot planejat, no puc anar-hi.

En fi.. this is a story of a girl