Crònica de les vacances, final

Últim dia i tornada a casa.

Últim dia al poble. Diumenge. Aquest cop em desperten!! No m’ho crec. Em dutxo i sortim a esmorzar xurros amb xocolata (no podria ser d’altre forma). Un cartellet a la porta informa que a partir de dilluns estaran 15 dies de festa. Una pena! Jo que volia tornar dilluns, abans de marxar cap a casa.. Aprofito doncs la ocasió i assaboreixo cada moment en que estic en aquell bar (el bar de sempre) menjant els xurros amb xocolata.

Com és diumenge està tot tancat i no hi ha res per fer al poble. Diumenge és diumenge. Es va a missa i poc més. Passo tot el dia enganxada a la tele, mirant les olimpíades. Quin últim dia.

Dinem, la migdiada, mirar mes tele i a sopar. Però aquest cop sopem a la fira, en un dels “xiringuitos” que posen allà que ocupen ben be mitja fira. De sempre m’ha agradat el pollastre rostit que hi fan, així que en un intent de rememorar dies passats, demano pollastre. Mitja decepció. Està bo, però no tant com el recordava.
Volteta per la fira per dir-li adéu i marxem cap a casa a dormir. Durant tota la tarda m’han insistit que sortís amb uns parents. La veritat no tenia ganes i l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar i volia estar descansada per si em tocava conduir, així que molt educadament vaig refusar la invitació.

Ja l’endemà quan em desperto, veig que els meus pares no hi son. On s’han ficat?? Comprant l’esmorzar?? Potser buscant una xurreria oberta?? Doncs mes o mes. Han anat a comprar l’esmorzar, però no eren xurros. Eren galetes, les galetes que li agraden al meu pare, i llet, llet sencera (pq allà en veuen desnatada). Ains.. com m’hagués agradat esmorzar xurros per última vegada.. potser un altre any!

Els acomiadaments sempre són tristos, però és hora de marxar. A la meu mare se li escapa unes quantes llagrimetes, jo estic a punt.

Adéu, adéu, adéu. Adéu casa, adéu carrer, adéu poble.

El viatge és llarg, per sort no hi ha incidències. Parem per dinar (quin atracament de preus a les estacions de servei!!) i fem la migdiada al cotxe (no gaire còmode per no dir gens).
Quan veig a l’autopista “direcció Girona” esclato d’emoció! Ens apropem a casa!! En hora i mitja serem a destí, per fi!! I dit i fet, arribem a casa!! Fi del viatge i fins el pròxim any (sigui quin sigui).