Crònica de les vacances, part III

Dia 15/08/08.

Em desperto. No tinc ganes d’aixecar-me. Encara estic cansada del dia anterior. Em maleeixo per despertar-me tant aviat. Escolto la porta. Algú marxa. Recordo que ahir a la nit van dir que anirien a esmorzar “porras” (com els xurros d’aquí però mes grans i mes bons, no ho negaré). Tenen una obsessió pels xurros impressionant. Per mi que nomes en mengen per fires. Xurros amb xocolata, a tota hora.

Em fa mal el cos i ja no puc tornar-me a dormir, així que decideixo aixecar-me i dutxar-me. Ja esmorzaré mes tard (si tinc gana).

Triguen en arribar.. he tingut temps de fer-me el llit i tot i encara no escolto la porta. Ara que hi penso.. som dia 15 i tot esta tancat (aquí respecten les festes com déu mana). No tinc temps de pensar res mes quan escolto la porta. Efectivament el bar on sempre hem anat a esmorzar estava tancat i diuen que han hagut de fer unes quantes voltes per trobar una xurreria oberta. Quina desgracia! Doncs si, i mes quan menges aquestes “porras” nomes de tant en tant (l’ultima vegada que en vaig menjar nomes tenia 13 anys) i no hi ha cap lloc on les tinguin igual de bones.
Torno a recordar que som dia 15, és divendres i que tot és tancat. Maleeixo haver anat al poble just aquest cap de setmana. En el poble tanquen les botigues dissabte tarda i diumenge tot el dia. Tenint en compte tot això i que dilluns al matí marxo, dona com única possibilitat de fer compres un dissabte al matí (poc temps per tot el que vull veure).

Tot i estar les botigues tancades, cap a migdia surto amb el meu pare, a veure si trobem un quiosc que estigui obert per comprar el diari i de pas, a veure si hi ha algun venedor del cupó de la ONCE per comprar un especial del dia 17 (6 euros i desprès no em toca... vaig fer una mala inversió).

Moltes voltes pel centre i al final trobem les dues coses. A mes ens em assabentat que aquella tarda fan un partit de futbol entre el club del poble i el Getafe!! Decidim que aquesta oportunitat no es pot deixar perdre i a la tarda anirem a veure’l. Tenim la sort que el camp de futbol esta molt a prop de la casa on ens estem, així que podem anar caminant tranquil•lament. Son les 8:30 del vespre i encara som a casa.. Se suposa que ja hauria d’haver començat així que amb celeritat marxem cap al camp (no ens volem perdre res).
Es veu que en el poble, les dones no son gaire “amigues” del futbol i han posat preus especial per veure si s’animen). Com no, tb hi ha preus especials per joves i per jubilats.
Entrem. Ens asseiem a primera fila, a ran de gespa, allà on solen anar les pilotades. El camp és de gespa natural. Penso que com pot ser que aquest camps sigui de gespa natural i el del meu sigui artificial. La resposta es ben senzilla. Aquí, tot el que és esport i cultura ho cultiven molt. Hi ha per fer moltes activitats esportives i per tant, tots els detalls estan ben cuidats.
A les 9 de la nit comença el partit. Un primera contra un tercera (si no recordo malament). No ho sembla però la cosa esta igualada. Els del poble trenen alguna que d’altre jugada, però els hi falla l’últim passe. Als 20 minuts mes o menys, arriba el primer i únic gol del Getafe. No se suposa que haurien d’haver guanyat de mes?? Els del poble tenen els "d’allò que no sona" ben posadets i no es deixen marcar cap mes. A la segona part, els del poble han tingut un parell d’oportunitats però no han acabat en gol i la derrota s’ha consumat.
Del partit m’emporto la firma de Roberto Soldado (que tot i que sigui ex-madridista, m’ha fet gracia tenir un autògraf seu. Ara esta al Getafe i això li fa guanyar punts).
A les 23h passades arribem a casa. Allà ens miren amb unes cares.... Clar, els hi havíem dit que el partit començava a les 8:30h. Calculant, calculant, fan fer el sopar cap a les 10 i mitja de la nit.
-No podíeu trucar?? Exclamen.
-Si, però ningú s’ha enrecordat. Ho sento!!!, replico.
La resposta no és de la seva satisfacció. Si jo estigues en el seu lloc, tampoc en seria de la meva. Almenys hem dit la veritat. Podríem dir que no teníem cobertura (no s’ho creuria ningú) o que ens havíem quedat sense bateria (tots???, encara s’ho creurien menys).

Sopem i marxem a la fira.
Allà ens trobem amb altres familiars, marxo amb ells. Passo la nit a la fira. La filla d’un, que te 12 anys, puja a una atracció que es diu Tsunami (o quelcom semblant). Em diuen que hi pugi, però jo ni boja!! Acabem la nit amb el xocolata amb xurros (de quina altre manera si no??).

A les 3 caic al llit. A dormir, que demà serà un altre dia. Al llit penso que no ha estat una mala nit, però me n’adono que tot i que siguin familiars, poques coses ens uneixen. Es difícil encaixar quan la meitat dels cops no saps ni de que parlen. Abans era diferent. Hi anàvem cada any. Teníem mes relació. Ara cadascú te la seva vida. I amb una nit, no es poden fer miracles.