Tenia tanto

Nena Daconte

Pq de vegades encara penso en tu, encara tinc moments baixos i tontament penso en nosaltres.. Per sort, nomès és un instant i de seguida torno a la realitat. El teu moment va passar i jo continuu la meva vida. Feliç.

Sopar amb les amigues o com fer que els pares no dormin en tota la nit

Divendres a la nit vaig sopar amb les amigues. A Girona, el que implica desplaçar-se amb cotxe, des d'on visc fins a Girona, i el que posa els pels de punta als meus pares.
Quan li vaig recordar a la meu mare que divendres tenia sopar el primer que va dir va ser: “que fan avui per la tele?”. I vaig començar a riure. Pobreta meu mare!!
Així que arriba divendres i durant tot el dia escolto.. “a veure que fas”, “tingues compte”, “no triguis en arribar”, i coses per l’estil. Quina cara que tenia meu mare. El meu pare s’assabentaria que estava de sopar divendres a la nit mateix en veure que no estava per casa.

Se que la meu mare quan surto fins que no arribo no s’adorm. Esta al llit quieta, sense moure’s, donant-li voltes al cap sobre on puc estar, que estaré fent o si em passa quelcom. Al meu pare li costa adormir-se, però al final acaba caient en rodó.
Però és que quan vaig arribar a les 4 de la matinada, desprès d’una nit en la qual em vaig divertir d’allò mes i m’ho vaig passar genial –s’ha de repetir- va i me’ls trobo a tots dos, al sofà, mirant la tele!!

Aquest cop avien anat a dormir, però cap dels dos s’havia pogut adormir, i el meu pare, cansat de donar voltes al llit va decidir aixecar-se sobre les dues de la matinada, i la meu mare el va acompanyar.
Al final, el meu pare va ser entrar al llit i adormir-se, però la meu mare no ho va fer fins desprès de marxar el meu germà a treballar, a les 4:30h de la matinada. Si arribo un xic mes tard, potser me l’hagués trobat a les escales. Com per veure-li la cara!!!

Es nota que soc la nena i a sobre la petita! Sempre que surto els haig de fer la fulla de ruta pq sàpiguen en tot moment on estic i que faig. Amb els anys, la fulla de ruta ha anat disminuint d’informació, però segueix apareixen en la meva vida.

I se, que faci el que faci, tinguin full de ruta complert o no, patiran. Vida de pares!!

Crònica de les vacances, final

Últim dia i tornada a casa.

Últim dia al poble. Diumenge. Aquest cop em desperten!! No m’ho crec. Em dutxo i sortim a esmorzar xurros amb xocolata (no podria ser d’altre forma). Un cartellet a la porta informa que a partir de dilluns estaran 15 dies de festa. Una pena! Jo que volia tornar dilluns, abans de marxar cap a casa.. Aprofito doncs la ocasió i assaboreixo cada moment en que estic en aquell bar (el bar de sempre) menjant els xurros amb xocolata.

Com és diumenge està tot tancat i no hi ha res per fer al poble. Diumenge és diumenge. Es va a missa i poc més. Passo tot el dia enganxada a la tele, mirant les olimpíades. Quin últim dia.

Dinem, la migdiada, mirar mes tele i a sopar. Però aquest cop sopem a la fira, en un dels “xiringuitos” que posen allà que ocupen ben be mitja fira. De sempre m’ha agradat el pollastre rostit que hi fan, així que en un intent de rememorar dies passats, demano pollastre. Mitja decepció. Està bo, però no tant com el recordava.
Volteta per la fira per dir-li adéu i marxem cap a casa a dormir. Durant tota la tarda m’han insistit que sortís amb uns parents. La veritat no tenia ganes i l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar i volia estar descansada per si em tocava conduir, així que molt educadament vaig refusar la invitació.

Ja l’endemà quan em desperto, veig que els meus pares no hi son. On s’han ficat?? Comprant l’esmorzar?? Potser buscant una xurreria oberta?? Doncs mes o mes. Han anat a comprar l’esmorzar, però no eren xurros. Eren galetes, les galetes que li agraden al meu pare, i llet, llet sencera (pq allà en veuen desnatada). Ains.. com m’hagués agradat esmorzar xurros per última vegada.. potser un altre any!

Els acomiadaments sempre són tristos, però és hora de marxar. A la meu mare se li escapa unes quantes llagrimetes, jo estic a punt.

Adéu, adéu, adéu. Adéu casa, adéu carrer, adéu poble.

El viatge és llarg, per sort no hi ha incidències. Parem per dinar (quin atracament de preus a les estacions de servei!!) i fem la migdiada al cotxe (no gaire còmode per no dir gens).
Quan veig a l’autopista “direcció Girona” esclato d’emoció! Ens apropem a casa!! En hora i mitja serem a destí, per fi!! I dit i fet, arribem a casa!! Fi del viatge i fins el pròxim any (sigui quin sigui).

Primer dia (per alguns..)

Ara va de debò. Ara si que ha començat el curs altre cop. Realment te n’adones que les vacances s’han fet curtetes, que els dos mesos han passat massa ràpid i que no has tingut temps de fer res que ja et trobes altre cop començant de nou.

El primer dia dona per molt. Et retrobes amb gens que no has vist en tot l’estiu i que no ha donat senyals de vida, veus cares noves, veus els de primer amb ganes de començar el curs (ja tindran temps d’adonar-se que això no és l’institut, pobres... je je je) i veus els professors que et toquen i dels quals no tenies referències i et trobes amb la sorpresa que almenys un està com un llum!!! Es veu que ser professor d’universitat acaba afectant massa a la gent. La part positiva és que disfrutarem una miqueta amb ell!!
Com no, tb hi ha professors als quals no veuràs el pel la primera setmana per motius “acadèmics”. Apa va!! Qui s’ho creu això? I si és veritat (pq estan fent congressos o conferències), pq coi comencem tant aviat, si igualment no aprofitem aquesta setmana??
Sort que he passat per classe a la tarda, pq sinó, dema arribo i em trobo el paperet informant que no ve i hauria fet un viatge per res.

Es nota que es el primer dia!

I com a moment musical d'avui...

The Veronicas - 4ever

Crònica de les vacances, part IV

Dia 16/08/08.

Dissabte al matí. Torno a despertar aviat. Això no pot ser, se suposa que estic de vacances, que no tinc pressa per aixecar-me, però igualment em desperto mes aviat del que esperava.
No escolto res. Ja han tornat a marxar per esmorzar fora. De veritat que això dels xurros es quasi un X Files.
Seguint la rutina d’aquest dos dies, m’aixeco i vaig a la dutxa, faig el llit i escolto la porta. Genial! –penso. Avui és dissabte i és l’únic dia que tinc per comprar, així que quan mes aviat marxem de compres millor.
Dit i fet, agafem el cotxe i anem al centre, on estan totes les botigues de la ciutat. Vaig com boja buscant unes Convers blanques (de les baixes, res de botes, que ja en tinc unes). M’havien indicat una botiga on n’hi havia, així que el primer que fem es dirigir-nos allà. Primera decepció. No n’hi ha, i a mes, totes les que hi ha son les de noi. Arrgg!!
Passejant, passejant topem amb una altre botiga. Ei!, almenys aquí hi ha Convers de noia, o en tot cas, unisex. Upps, la il•lusió del primer moment es torna decepció al comprovar que no tenen Convers baixes de color blanc. I tampoc hi havia cap model que m’agrades del tot. Doble arrggg!!!
Passejant, passejant, i no trobem cap botiga mes en que hi puguin haver Convers. Quina gracia!! Desisteixo de buscar. Ara toca a veure si cau alguna samarreta o pantalons. M’entres buscava les convers he vist un parell de botigues, però res d’interessant. Segueixo buscant i no hi ha sort.
Avui no és el meu dia!! L’únic dia que hi ha per comprar (tal com ja vaig explicar), i no trobo res. Quin cap de setmana!!
Desisteixo de comprar-me res per mi. Començo a buscar un detallet per les amigues (que per cert, encara no els hi he entregat –sorry!!-). Una altre odissea!! Com pot ser que en un poble com aquest no estigui ple de botigues que venguin articles de regla amb el nom del poble?? O amb el Quixot, o un molí?? Que estem en plena Castella la Manxa!! Que fins i tot tenen una ruta del Quixot!!! Doncs res, passo per botigues, pregunto, i l’unica resposta que n’obtinc és “no ho se”. No saben on puc trobar d’aquestes coses!!!
Al final trobo algú que em diu d’un lloc on en venen. Per fi!!!. Això si, no sabia el que em costaria de trobar i per desprès estar tancat!!! Desesperació total. Qui em manaria a mi venir al poble aquell cap de setmana!!
Cansada de buscar i decepcionada per no haver trobat res, marxem cap a la casa on ens estem.
Allà explico la meva trista història. Quina pena, quina desgràcia i tot el que vulgueu. Em miren amb cara d’incredulitat.
No vull cap record per mi, jo ja se com és el poble i que hi fan, el que és típic d’allà i de Castella, però em feia gracia porta quelcom a les amigues.
Sembla que a algú se li encén la llumeneta!! Alegria!! Em parla d’una botiga on podem trobar coses. Per sort, esta prop de la casa i anem ràpids doncs l’hora de tancar s’apropa.
Arribem just a temps.. pobre home estava ja tancant. Li dono les gràcies, doncs si hagués estat jo, no deixava entrar a ningú (se que és treballar en una botiga i que et vingui algú a última hora, no fa gens de gràcia, us ho asseguro).
Buscant trobo els regalets!!! Jo mes contenta que un gínjol!! Això si, petitets no són. Allà al poble ho fan tot “a lo grande” i “son mas bastos que un ‘arao’ ” – i a mes criden molt!!-. Ja veuran ja el que és típic de la zona! Je je je.

Dinar, fer mig diada, arriba l’hora de sopar. Sopem i marxem a la fira. La fira no canvia d’un dia per l’altre i tampoc és gaire gran, i vist un cop no hi ha res de nou per descobrir. Per les nits segueix fent fred. Al matí s’havien rigut de mi per aquest tema. ¬¬’. Aquest cop no hi ha xurros amb xocolata per acabar el dia –molt estrany-. Tornem aviat a casa, encara no són la una de la nit. Marxo a dormir, però abans deixo dit que, com que suposo que al dia següent aniran a esmorzar xurros facin el favor de despertar-me –cosa que no farà falta pq segur ja estaré desperta- que per un dia tb en vull esmorzar.

Al llit, i fins al dia següent, que serà l’últim al poble.

Feliç Diada a tothom!

Visca Catalunya!!!

Comença el compte enrere

Tic, tac, tic, tac.. el temps passa i ja tornem a començar de nou. Queda menys d’una setmana. Altre cop la rutina, rutina, rutina. Aixecar-se a 2/4 de 8, marxar a les 8 a la uni, arribar a ¾ de 9, fer una mica de feina abans que comencin les classes a les 10. Marxar a casa a les 2 o si hi ha classe per la tarda, aprofitar per fer una mica mes de feina, dinar, i anar cap a classe a les 4. Un dia rere altre, mes rere mes.

A qui no li agradi la rutina, deu ser el pitjor que hi pugui haver. Aquest no és el meu cas. A mi m’agrada la rutina i em va be (sóc una persona que repeteix mecanismes). I és que sóc algú que es despista amb relativa facilitat, que creu que te tot el temps del mon per fer les coses i per tant, necessito tenir certes pautes a seguir i obligar-me a complir-les. I aquestes pautes son els horaris de la uni. Massa atapeït em va fenomenal, però em treu temps d’estudi. Massa reduït, tinc temps d’estudi però no l’aprofito doncs acabo fent altres coses. A mes, necessito passar tot el temps possible a la uni, doncs segur que a casa encara faria menys, però hi ha el problema del desplaçament (qui no visqui a Girona ciutat ho entendrà). El terme mig seria perfecte però mai es dona.
Aquesta és la meva rutina.

Tic, tac, tic, tac... ens apropem a l’inici del curs. El dia 15 ja és aquí.

Those Sweet Words

Norah Jones



What did you say?
I know I saw you singing
But my ears won't stop ringing
Long enough to hear
Those sweet words
What did you say?

End of the day
The hour hand has spun
But before the night is done
I just have to hear
Those sweet words
Spoken like a melody

All your love
Is a lost balloon
Rising up through the afternoon
'Til it could fit on the head of a pin

Come on in
Did you have a hard time sleeping?
Cuz the heavy moon was keeping
Me awake, and all I know is
I'm just glad to
See you again

See my love
Like a lost balloon
Rising up
Through the afternoon, and
Then you appeared

What did you say?
I know what you were singing
But my ears won't stop ringing
Long enough to hear
Those sweet words
And your simple melody

I just have to hear
Those sweet words
Spoken like a melody

I just want to hear
Those sweet words

Crònica de les vacances, part III

Dia 15/08/08.

Em desperto. No tinc ganes d’aixecar-me. Encara estic cansada del dia anterior. Em maleeixo per despertar-me tant aviat. Escolto la porta. Algú marxa. Recordo que ahir a la nit van dir que anirien a esmorzar “porras” (com els xurros d’aquí però mes grans i mes bons, no ho negaré). Tenen una obsessió pels xurros impressionant. Per mi que nomes en mengen per fires. Xurros amb xocolata, a tota hora.

Em fa mal el cos i ja no puc tornar-me a dormir, així que decideixo aixecar-me i dutxar-me. Ja esmorzaré mes tard (si tinc gana).

Triguen en arribar.. he tingut temps de fer-me el llit i tot i encara no escolto la porta. Ara que hi penso.. som dia 15 i tot esta tancat (aquí respecten les festes com déu mana). No tinc temps de pensar res mes quan escolto la porta. Efectivament el bar on sempre hem anat a esmorzar estava tancat i diuen que han hagut de fer unes quantes voltes per trobar una xurreria oberta. Quina desgracia! Doncs si, i mes quan menges aquestes “porras” nomes de tant en tant (l’ultima vegada que en vaig menjar nomes tenia 13 anys) i no hi ha cap lloc on les tinguin igual de bones.
Torno a recordar que som dia 15, és divendres i que tot és tancat. Maleeixo haver anat al poble just aquest cap de setmana. En el poble tanquen les botigues dissabte tarda i diumenge tot el dia. Tenint en compte tot això i que dilluns al matí marxo, dona com única possibilitat de fer compres un dissabte al matí (poc temps per tot el que vull veure).

Tot i estar les botigues tancades, cap a migdia surto amb el meu pare, a veure si trobem un quiosc que estigui obert per comprar el diari i de pas, a veure si hi ha algun venedor del cupó de la ONCE per comprar un especial del dia 17 (6 euros i desprès no em toca... vaig fer una mala inversió).

Moltes voltes pel centre i al final trobem les dues coses. A mes ens em assabentat que aquella tarda fan un partit de futbol entre el club del poble i el Getafe!! Decidim que aquesta oportunitat no es pot deixar perdre i a la tarda anirem a veure’l. Tenim la sort que el camp de futbol esta molt a prop de la casa on ens estem, així que podem anar caminant tranquil•lament. Son les 8:30 del vespre i encara som a casa.. Se suposa que ja hauria d’haver començat així que amb celeritat marxem cap al camp (no ens volem perdre res).
Es veu que en el poble, les dones no son gaire “amigues” del futbol i han posat preus especial per veure si s’animen). Com no, tb hi ha preus especials per joves i per jubilats.
Entrem. Ens asseiem a primera fila, a ran de gespa, allà on solen anar les pilotades. El camp és de gespa natural. Penso que com pot ser que aquest camps sigui de gespa natural i el del meu sigui artificial. La resposta es ben senzilla. Aquí, tot el que és esport i cultura ho cultiven molt. Hi ha per fer moltes activitats esportives i per tant, tots els detalls estan ben cuidats.
A les 9 de la nit comença el partit. Un primera contra un tercera (si no recordo malament). No ho sembla però la cosa esta igualada. Els del poble trenen alguna que d’altre jugada, però els hi falla l’últim passe. Als 20 minuts mes o menys, arriba el primer i únic gol del Getafe. No se suposa que haurien d’haver guanyat de mes?? Els del poble tenen els "d’allò que no sona" ben posadets i no es deixen marcar cap mes. A la segona part, els del poble han tingut un parell d’oportunitats però no han acabat en gol i la derrota s’ha consumat.
Del partit m’emporto la firma de Roberto Soldado (que tot i que sigui ex-madridista, m’ha fet gracia tenir un autògraf seu. Ara esta al Getafe i això li fa guanyar punts).
A les 23h passades arribem a casa. Allà ens miren amb unes cares.... Clar, els hi havíem dit que el partit començava a les 8:30h. Calculant, calculant, fan fer el sopar cap a les 10 i mitja de la nit.
-No podíeu trucar?? Exclamen.
-Si, però ningú s’ha enrecordat. Ho sento!!!, replico.
La resposta no és de la seva satisfacció. Si jo estigues en el seu lloc, tampoc en seria de la meva. Almenys hem dit la veritat. Podríem dir que no teníem cobertura (no s’ho creuria ningú) o que ens havíem quedat sense bateria (tots???, encara s’ho creurien menys).

Sopem i marxem a la fira.
Allà ens trobem amb altres familiars, marxo amb ells. Passo la nit a la fira. La filla d’un, que te 12 anys, puja a una atracció que es diu Tsunami (o quelcom semblant). Em diuen que hi pugi, però jo ni boja!! Acabem la nit amb el xocolata amb xurros (de quina altre manera si no??).

A les 3 caic al llit. A dormir, que demà serà un altre dia. Al llit penso que no ha estat una mala nit, però me n’adono que tot i que siguin familiars, poques coses ens uneixen. Es difícil encaixar quan la meitat dels cops no saps ni de que parlen. Abans era diferent. Hi anàvem cada any. Teníem mes relació. Ara cadascú te la seva vida. I amb una nit, no es poden fer miracles.

Sopar al Xino...

... amb la family.
Que mes es pot demanar?

El gen de la infidelitat (masculina)

L’al•lel 334, que gestiona la vasopressina, una hormona, és el culpable. Així ho han explicat els científics suecs de l'Institut Karolinska on s'ha fet la investigació. En el cas dels homes, es veu que poden tenir un, cap o dos. El problema sorgeix quan hi ha un o dos gens que gestiona aquesta hormona. Els homes que no tenien aquest gen eren els més devots amb les seves parelles i els que provocaven menys retrets d'aquestes. Però quan hi ha un o dos d'aquests gens es donava la volta a aquesta situació. Era més fàcil que els homes amb dues còpies del gen no estiguessin casats. I si ho estaven, acumulaven més crisi maritals i amenaces de divorci en els últims cinc anys que els altres.

Quin panorama!!!

Mai havia tingut tant sentit la mítica frase quan vols trencar amb una persona o quan t’ha enganxat fent el que no havies de fer: “no ets tu, soc jo” , i ara es podra incloure “són els gens”.

Per sort, hi ha una altre: “jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Per que no tot en aquesta vida són els gens, les circumstàncies són l'entorn, la societat on es viu, la pressió social o de grup, creences religioses, etc.. tot allò que és capaç d’influir en una persona i fer-li fer coses que no faria o que per genètica no faria (doncs es pot donar el cas contrari, no??).

Escapada a Port Aventura

Avui el meu germà i jo hem anat a Port Aventura. Ens hem aixecat aviat i a les 7:30h del matí hem sortit cap allà. Pensàvem que hi hauria transit a BCN, però no ha estat així, i tret d'una petita retenció en la desviació cap a Tarragona, en 2h i poc hem arribat a destí.
Hi havia cues per treure les entrades, però no massa.
Un cop obertes les portes, el primer lloc on hem anat ha estat a Furius Baco. Jo encara no havia provat la nova atracció, doncs feia una colla d'anys que no hi anava. Això de posar-se a 135 Km/h en 3,5 seg s'havia de provar. Desprès de no mes d'un quart d'hora d'espera, ens toca. Nomes dir 3 paraules: curt però intens. L'acceleració és brutal!!! Et quedes enganxat al seient!! Desprès, quan ja esta fent el recorregut i passes per la part on vas cap per avall notes com el cul no toca el seient. Impressionant! Prova superada.

Seguim el recorregut i anem al Tutuki Splash. NO pots anar a Port Aventura i no mullar-te. I prou que ens em mullat!!!
Tot xops em dit, "i si ens eixuguem"?? I dit i fet, ens dirigim cap al Dragon Kan. Anem ràpids, no sigui que hi hagi cues, però la nostra sorpresa és que davant nomes tenim a 4 persones!!! Arribar i moldre. Al Dragon Kan sempre he pujat, però mai a primera fila. I aquesta serà la ultima!!! A primera fila, quasi em moro, de veritat. Quina impressió la primera baixada!! A mes no parava de mourem. Mai m'havia passat, però avui he trobat el recorregut massa llarg i he malait al meu germà per haver-nos posat allà.

Tot seguit, hem anat a l'altre atracció a la qual no havia pujat. Huracan Condor!! Des del Dragon Kan fins a l'Huracan m'estava repetint a mi mateixa que no hi pujaria. 100m i caiguda lliure?? Tu estàs boig?? Ni parlar-ne. Tampoc s'havia de fer gaire cua. El meu germà ha pujat sol.

L'altre atracció que hem visitat ha estat l'Estampida. Avui era el dia perfecte per pujar a les atraccions, doncs aquí tampoc hem hagut de fer gaire cua. D'aquí en trec de record un morat a la cama. Gracies!!

Pesadet com estava el meu germà, màgicament hem anat a parar altre cop a Huracan Condor. I no se com m'ha convençut de pujar. Tampoc hi havia gaire cua, i just quan ens tocava, s'ha parat l'atracció pq un dels mecanismes que fa pujat els seients fins a la part de dalt, no havia baixat per tornar-lo a pujar. 10 minuts d'espera, i jo amb els nervis a flor de pell. Espatllada?? I si passa res?? Ningú deia res. Atacada dels nervis anava quan per fi ens toca, desprès de l'espera. Pugem, pugem (quines vistes, penso), pugem (quines vistes? però sinó m'hi veig, que m'he tret les ulleres, recapacito), foto i .... caiguda!! 100m = 115Km/h just en el moment que comença a frenar. No ha estat per tant!! Pitjor ho he passat amb la primera baixada del Dragon Kan!! Tot un consol.

Sortint d’aquí, eren ja les 12:30h i hem anat a dinar a la Cantina. Érem els primers, però es que ja teníem gana. Menjar mexicà i espectacle. No es pot demanar mes.

Com que volia anar en tren, a les 14h hem agafat el tren que va del Far West a la Mediterrània. Un altre cop el Furius Baco. Cues?? Ni parlar-ne. Aprofitant que tothom és a dinar, és la millor hora per pujar-hi. Pel matí, en els cartellets informatius que hi ha a totes les atraccions, el temps d'espera que posaven era d'1 hora i 3/4!!
Aquest segon viatge ha estat mes mogut. La mateixa impressió a la sortida, però m'he mogut molt mes, el cap no parava d'anar d'un lloc a l'altre, de cap per avall el cul no tocava al seient (i crec que mes que la primera vegada), més moviment de cap i la parada. Al baixar tenia el cap com un timbal!!!
Per intentar descansar de tant atabalament, hem agafat un dels vaixells que surten de la Mediterrània i ens em dirigit cap a la Xina. Allà hem pres un gelat, i tot caminant em anat altre cop cap a la Mediterrània, per fer l’ultima visita al lloc i marxar cap a casa, que encara ens esperaven 2 horetes de viatge i a tots dos ens feia mal el cap de l’últim viatge en el Furius Baco.

En cap de les dues anteriors vegades en que havia anat a Port Aventura, no havia fet tant poca cua!! El millor, és que pots pujar a les atraccions molt ràpid, el pitjor, que en un matí ja has passat per totes, i en algunes, un parell de cops, i pots arribar a avorrir-te. Aquest no ha estat el nostre cas, doncs, si en bona companyia no et pots avorrir mai.